Tirant lo trobador.-"L'ordre de caça i cerca"

Açò va anar i era el primer cop que Tirant lo trobador entrá en la ciutat de Valencia i vegué llurs murs de pedra afaiçonada pel temps. "El mon es ple de mons", va dir quan va veure els nombrossos carrers i racons, que semblaven no tindre fi.
La urbs feia una olor a flor pansida, a creilla podrida, una inmensa pudor que fou la seua primera impresió quan començà a acostar-s'hi. Tirant en prefería el camp. Li sobtaren els pidulaires plens de nafres, que remenaven entre la brossa, com si la ciutat fora un poble multiplicat. "Tots pareixen el mateix pidulare del mateix poble", va pensar quan els va veure demanar almoina, aginollats a les voreres.
Aleshores la seua fama ja havia arribat fins l'oïda del rei, qui en conegué de la seua arribada i va enviar a cent dels seus homes a buscar-lo. El van trobar a la llotja del peix, mirant-se, molt sorprés, les figuretes de pedra que forniquen. El reconegueren perque duia amb ell un laúd i una cabra.
De mol bon humor, i molt afalagat pel fet de que el rei demanés per ell, en Tirant acompanyá als soldats. Arribaren a palau, on els va rebre el conseller personal de sa majestat, que es mirá el Tirant amb desconfiança, com si fora un dimoni, i li va dir, abans que res, que "l'animal de ramat" s'havia de quedar fora. Tirant s'hi negá:"Abans preferisc ser penjat pel coll d'una corda, que abandonar a la meua familia en mig d'un lloc tan extrany".
El conseller del rei no s'hi volgué oposar, per no contrariar els desitjos del rei i per que mirava als ulls a Tirant i sabía que aquell home boig i prim com un gos famolenc era capaç de qualsevol cosa, fins i tot de deixar-se la vida, per tal de no separar-se de la seua maleída cabra, amb eixe posat esmolat que feia el seu nas de bec d'águila.
Aquesta fou la primera vegada que una cabra va entrar al palau d'un rei. Tirant recorregué una catifa roja fins el tro reial, amb la cabra a un costat i el laud a l'esquena. El rei s'aixecá del seu seient daurat i li parlà així:
-Misteriós Tirant, jo i els meus leials subdits som coneixedors del do del que els deus et feren poseïdor, i hem sentit les teues cançons i hem ballat al seu ritme. Li oferisc, senyor, que siga vosté music de la meua cort.
-Majestat-li respongué Tirant-es un honor altísim per a mi servir-lo, i un home com jo, que soc no mes que un rodamon, no tinc paraules per agrair-li aquesta oferta tan generossa, i ara mes que mai, em penedisc d'haver portat aquesta cabra inferior i grollera a palau, i li pregue que em disculpe. Deixe que me la en-duga a fora, que en el carrer de la palla el meu cosi te un estable i se'n fará cárrec.
-D'acord, Tirant, d'acord-li digué el rei-fes el que hages de fer si aixó tant et preocupa i torna aviat per a que pugam començar a gaudir del teu laud.
-Quede molt agraít, no no mes per la generossitat sino per la comprensió de sa majestat. Deixe´m voste acomiadar-me de la meua familia i tornaré de seguida, per a començar la meua nova vida en aquest jorn assenyalat.

Eixí caminant, igual que va entrar, amb el laud a l'esquena i la cabra a un costat, xafant amb els peus descalços la catifa roja. Al carrer de la palla no hi havia cap estable. Tothom va coneixer el succés. Tirant mai no va tornar a palau i el rei s'emprenyá i va posar preu al seu cap. Des d'aleshores es va amagar als boscos i agafá el costum de mossegar branques de fenoll.