Esperarem a l'any que ve

...ja vam dir que el foc afaiçona les ánimes com el ferro la pedra.

Estimem tant la nostra ciutat que ens faria joiosos vore-la cremar.
No ens la estimem tant com per a botar-li foc amb l'esforç de les nostres mans.
No s'ho mereix.

Continuem esperant el dia.

Tal vegada s'hi done la meravella.
Qui sap.

Imagineu-se:

Una espurna fugissera aplega a un balcó de roba eixuta i estessa.
( Qui poguera furtar-ne una a Prometeu!)
La roba crema i s'incendia la casa del cosat
i després l'illa sancera
i després el barri
i després la ciutat
incloent-hi ajuntament, comisaria, casino i panaderies.

Per fí la xicoteta pantomima
esdevindría la més abellidora de les festes.

Ah! Aleshores, nosaltres, els exiliats, nosaltres,
les criatures d'ulls clucs i camí d'esma,
els fills del desencís i la recança,
amb els nostres cossos d'ivori esmolat,
amb les nostres ombres fetes de badall i deler,

eixiriem feliços a bellugar les aletes.

Quan creme Alacant sancera
será festa pa moratros, "xe: pague jo",
diría més d'u
i envers els gemecs dels cadávers carbonitzats
entonarem la nostra cançó infinita
de pau, caos i destrucció.